El corral de les gallines és un espai altament ric en quotidianitat i, per tant, també en pedagogia. Donar-los aliment i higiene és una tasca diària acompanyada de molta profunditat, a ritme de cargol, amb què les criatures tenen el temps i l’espai per esprémer al màxim els descobriments.
Després de l’estiu començam un nou curs a Nexes i ens retrobam amb l’entorn i els seus convivents.
Entre ells estaven les nostres 2 gallines, a qui alguns de nosaltres recordam dels dies de vacances.
«Qui se’n cuida quan no hi som? Els donen pinso? Viuen amb na Maria?»
Responsabilitzar-se’n, atendre-les, cuidar-les, fer-se’n càrrec…
Acosta les criatures a la seva escola, els fa entrar en connexió amb l’entorn on estan creixent i descobrint el món, els obre interrogants, els regala descobriments i aprenentatges, els mostra el món meravellós de les relacions interespècie on es desenvolupa l’afecte i l’enllaç saludable amb un animal.
I, de vegades, també els mostra en forma de comiat els cicles de la vida i les seves diverses formes.
Una de les gallines del corral havia mort després de passar uns dies de repòs i gairebé sense menjar. La nostra rutina diària d’alimentar-les, netejar el seu espai, revisar si tenen aigua i agafar els ous va canviar una mica aquell dia.
Ens vam dedicar a allò més important en aquell moment: acomiadar-la i procurar-li un lloc. Vam cercar junts una zona que ens agradàs, vam fer servir eines per cavar el forat i vam recollir pedres per col·locar al voltant.
«Algú vol dir/deixar alguna cosa en aquest lloc?» Aportam des de paraules com “adéu, gallineta”, “t’estimam”, “quina pena”… Fins i tot flors, fulles, plomes i altres elements que algunes criatures van voler-hi deixar.
La natura, una vegada més, ens ofereix oportunitat d’anomenar la mort i conversar sobre el que suposa per a cadascú. Presenciar-la ens apropa a viure-la amb naturalitat, a créixer tot entenent-la com un procés més que forma part de tot allò viu.
Així, setmanes més tard vam acollir a l’escola una família molt especial que requeria moltes cures per part nostra: una gallina adulta al costat dels seus 4 pollets, de tan sols uns pocs dies de vida.
Fins que no van haver crescut prou, en vam tenir cura al galliner de ca na Maria, en una caseta a part, per protegir-los de les milanes i altres depredadors.
Vam estar visitant-los, duent-los menjar i aigua durant setmanes; revisàvem si tenien palla neta suficient que els fes de llit, els amanyagàvem i, a més…
Ens vam fer força amics de les gallines de na Maria, de les quals també vam tenir cura fins que va arribar el moment de traslladar els pollets a l’escola.
A diferència del galliner de l’escola…
Aquí les gallines ponien un munt d’ous!
A mesura que anaven baixant les temperatures, els nostres camps s’anaven omplint d’herbes típiques de temporada de tardor-hivern. Entre elles, descobrim les bledes silvestres, que creixen per gairebé tot s’Hort Vell, encara que sobretot a Nexes, i que encanten a les nostres gallines per acompanyar el pinso de l’esmorzar.
Haver d’alimentar les gallines va convertir en una rutina sortir a cercar bledes, no només a l’escola sinó també pels voltants.
Així com passen els dies, els pollets (ja no tan pollets) segueixen creixent, sans i feliços, al galliner de l’escola. Cada cop és més fàcil guanyar-nos la seva confiança, s’acosten, ens cerquen, coneixen el so del poal, ple de pinso, ens segueixen, saben que tenim cura d’elles.
Les nostres nines, Rossa, Rapunzel, Lila, Llimona, Unicornio, i el nostre gall saltarí, Bleda, semblen passar un guster de formar part de la nostra família.
I des de fa molt poquet… Ens estan regalant els primers ous!
